dilluns, 20 de febrer de 2017


Com acompanyar l'adolescència? Resum de la xerrada que va tenir lloc el 13 de febrer 


El 13 de febrer  a la tarda, les mares i pares de l’Institut vam poder gaudir de la xerrada que va fer el conferenciant Ramon Casals, amb el títol Com acompanyar l’adolescència? Casals té una llarga trajectòria en l’àmbit de l’educació: ha estat professor de matemàtiques de primària i secundària i ha exercit de director de diversos instituts. La seva tasca com a docent l’ha permès reflexionar molt sobre educació, com es pot comprovar amb les diverses publicacions i estudis que ha fet, com també amb les col·laboracions als diferents mitjans de comunicació. Cliqueu a més avall (Més informació) per veure un resum de la xerrada.







Ramon Casals és un gran comunicador i es veu de seguida que sap de què parla. Pel que fa al tema de la xerrada (com acompanyar els nostres fills i filles adolescents) va insistir que durant aquesta època els joves tenen una gran dependència del grup i que, actualment, aquesta dependència encara s’agreuja més per la presència de les xarxes socials: és a dir, ara no sols depenen del grup més íntim i proper, sinó també de les coneixences o amistats virtuals.

En aquesta edat, la influència externa comença a pesar molt més. L’escola, l’entorn més proper i, finalment, la societat, són elements de molt de pes. Així, el paper de família és molt important, però aquesta influeix una quarta part en la decisió dels nostres fills. Això fa que no puguem educar els fills com voldríem. Per tant, hem de tenir molt clar què volem com a mares i pares, perquè si no encara és més fàcil que la influència de fora sigui més gran.

Un concepte interessant que va introduir Casals és que la relació amb el nostre fill no va començar quan estava a la panxa de la mare, sinó molt abans. Quan de joves projectàvem tenir fills ja creàvem vincles amb els fills futurs. Qui no recorda tenir una baralla amb el pare o la mare i pensar “jo, quan sigui pare/mare, això no ho faré pas així!”.

També va parlar de la durada de l’adolescència. Actualment és un període que s’allarga molt més que en altres èpoques. La societat l’ha dilatada per dalt i per baix. I més encara perquè la societat ja no ens deixa ser petits. La joventut està sublimada i, per tant, l’entorn ens ve a dir que l'única edat que val la pena de viure és la joventut. És per això que actualment els nens volen cremar la infantesa, tenen pressa de superar aquesta etapa.

Paral·lelament amb això sovint no deixem que els nostres adolescents adquireixin responsabilitats. Els resolem els problemes i, d’aquesta manera, allarguem l’etapa adolescent. Al capdavall, actualment l'adolescència és econòmica: “mentre depenc dels pares soc adolescent”.

El noi o noia adolescent pateix molta inseguretat. No és una edat còmoda, perquè estan forjant la personalitat. Arriba un moment que es pregunten qui són i a vegades busquen trobar-se amb la manera de vestir.

Casals creu que quan una persona està bé emocionalment, compta amb un coixí d’emocions que li permeten veure el món en positiu. Així, si el nen o nena sent que forma part d’un nucli, que es pot comunicar, que té un referent, tot això li facilitarà l’accés al món adult. Casals opina que un bon coixí emocional permet gestionar millor els riscos que ens espanten com a pares (les drogues, l’alcohol, el sexe irresponsable...)


Com no podia ser d’una altra manera, també es va parlar de com ho hem de fer per gestionar les tecnologies (TV, mòbils, tauletes, videojocs...).  Casals creu que actualment són imprescindibles, però que els pares hem de posar unes normes. L’ús de les tecnologies no pot ser un bufet lliure; ha de ser un menú pactat. És important controlar el temps que hi dediquen. I com ho podem fer? L’ideal és que abans que entri un aparell a casa, en pactem les condicions, bàsicament el nombre d’hores. Perquè l’abús de les tecnologies perjudica la salut: provoca sedentarisme, problemes amb la vista, les cervicals...  I és fonamental que els pares prediquem amb l’exemple, en l’ús de les tecnologies, ja que l'exemple és el que realment compta (i no el que diem). 

D’altra banda, Casals va insistir que el cervell necessita una mica de calma, uns espais buits, per assimilar les coses. Per exemple, després del cine, és bo marxar caminant per poder comentar la pel·lícula. Hem de mirar d’evitar d’anar enllaçant una cosa amb l’altra. Tenir el cervell permanent ocupat no ens permet fer les connexions i això mata la creativitat. La frase popular “ho consultaré amb el coixí” en certa manera fa referència a això: mentre dormim, aprenem coses, evolucionem... Tant és així que quan ens despertem sovint prenem decisions més encertadament. En aquest sentit, no és aconsellable que vagin a dormir amb el mòbil. 

Amb els nostres fills hi ha una distància generacional evident. I als nens els agrada estar amb nens, als joves amb els joves... Malgrat això és important compartir alguna activitat amb els nostres fills (anar a comprar, fer algun esport...). Perquè és quan fem coses amb ells que surt l’oportunitat de conversar-hi, d’intercanviar opinions, de veure com actuem...  

La tirania de la diversió. Una altra idea que ens inculca la societat és que en aquesta vida ens ho hem de passar bé. Hem d’estar sempre motivats, ens ho hem de passar sempre bé. I la vida no és això, només. Hi ha coses que s’han de fer per responsabilitat. Si només busquem passar-ho bé, malament. Buscar sempre la diversió ens impedeix ser feliços i la felicitat s’ha de construir, més que no pas buscar.


Els pares patim un excés de protecció cap als fills. Els resolem els problemes, fem el que haurien de fer ells, i d’aquesta manera els fem més febles. Perquè a la vida hi ha frustracions i dificultats, i ho han d’aprendre. Per exemple, va explicar l’experiència del gelat. Explica que un pare va comprar un gelat al seu fill només sortir de la gelateria li va caure a terra. El pare va tornar a entrar a la botiga i n’hi va comprar un altre. Casals opina que el pare va perdre l’oportunitat de fer-ne un aprenentatge, de viure una petita frustració.

Finalment, malgrat que en educació no hi ha una assegurança infal·lible (no tot està assegurat),  Casals va animar els pares perquè està convençut que ho estem fent molt bé. La vida té un grau d'incertesa, no ho podem tenir tot controlat i n’hem de ser conscients, però tot i això, cal enfocar l’educació amb optimisme i confiar.